El mercat de l’habitatge a Espanya porta anys al centre del debat polític i social. Els preus dels lloguers han marcat màxims consecutius en les principals capitals de provincia, la contenció de rendes queda molt lluny de les expectatives anunciades i l’accés a l’habitatge s’ha convertit en una missió impossible per a moltes famílies. Aquesta situació hauria de fer que l’Administració convoqués a propietaris, arrendataris i professionals del sector per impulsar un grup de treball allunyat de postures immòbils i de pressions polítiques oportunistes.
Moltes veus -i algun titubeig- que confirmen un model condemnat al fracàs
El mar de fons arran de l’estratègia de l’Administració amb la política del mercat de lloguer residencial segueix en augment. Els diferents actors de la indústria immobiliària així com professionals amb una estreta implicació (notaris, advocats…) veuen amb preocupació la deriva del posicionament de l’Administració -especialment la catalana- en les polítiques que afecten el sector.
Un dels darrers actes on això va quedar palès va ser al VI Congrés de Dret Immobiliari 2026 del Col·legi d’Advocats de Barcelona. Un cop més, l’Administració, representada per un càrrec amb competències en matèria d’habitatge, va quedar relegada defensant tímidament una tesi poc creïble. I això és així perquè les dades aportades pels notaris, el registradors de la propietat, els promotors, els economistes, els agents immobiliaris i els administradors de finques dibuixen una radiografia comuna i transversalment oposada a la que l’Administració intenta rebatre amb arguments purament ideològics.
Un altre sector clau de la indústria immobiliària, el dels apartaments turístics, també forma part d’aquesta mena de croada. Aquest sector segueix patint la persecució per part d’algunes administracions amb el pretext que l’erradicació dels apartaments turístics engreixarà el parc d’habitatge d’ús residencial habitual.
Des de l’Associació d’Apartaments Turístics de Barcelona posen xifres a la situació actual del sector: només un 1% del parc residencial de la ciutat de Barcelona està destinat a habitatge d’ús turístic regulat. Res a veure amb les posicions alarmistes que practiquen la cultura del terror per sobre de la informació contrastada. On s’allotjaran a partir del 2028 els visitants de grans certàmens i/o actes com la darrera visita del Sant Pare?
La veu incòmoda: «S’ha legislat de forma naïf»
Qualsevol que estigui al cas de l’historial de canvis i modificacions legislatives que afecten el mercat immobiliari sabrà que, fins ara, l’únic que s’ha aconseguit és el desconcert general. S’ha enfonsat l’oferta de pisos de lloguer, s’ha expulsat els inversionistes que apostaven pel mercat d’arrendament i s’ha afavorit que les rendes més altes siguin les que tinguin l’accés al mercat de lloguer.
El gran perjudicat ha acabat sent l’arrendatari de classe mitjana, el qual cada vegada té més difícil -sinó impossible- trobar un pis. Perquè sense seguretat jurídica, els propietaris seguiran sense llogar i, fins i tot, venent els actius. La resposta d’alguns sectors polítics és la de seguir amb la mateixa línia destructiva: restringir la compra de pisos per evitar l’especulació.
Una de les intervencions que darrerament ha generat més ressò ha estat la de Joan Clos, exalcalde de Barcelona, exministre i actual president de la Federació Internacional de Professionals Immobiliaris (FIABCI). Clos no ha dubtat a assegurar que s’està legislant de “forma naïf, sense entendre com funciona realment el mercat.»
El cert és que les polítiques de contenció de rendes i les reserves d’habitatge protegit han provocat la fugida d’inversors i de promotors a altres parts de l’Estat. Les dades són prou eloqüents: la promoció d’habitatge a la ciutat de Barcelona es va desplomar un 40% l’any 2025. Sense més sòl i, sobretot, amb les polítiques actuals que desincentiven la promoció la situació es seguirà agreujant.
Clos aposta per incrementar l’edificabilitat i densificar les àrees metropolitanes per a reduir la pressió sobre les grans ciutats. Aquesta última, però, no s’entén sense una aposta clara i àgil per a modernitzar i ampliar la xarxa de transport públic. Això és, més freqüències i disposar d’un radi més ampli que vagi més enllà de les grans ciutats. Aquí torna a ser imprescindible un consens polític que fugi d’apriorismes i ideologies.
Catalunya com a banc de proves, Espanya com aprenent dels mateixos errors
Catalunya s’ha avançat a la resta de l’Estat en aquests experiments, sovint amb el pretext que en altres latituds estan fent coses similars encara que sigui obviant realitats molt diferents.
Sigui com sigui, el dèficit estructural d’habitatge a Catalunya i al conjunt de l’Estat és actualment una bomba de rellotgeria que pot acabar fent de catalitzador d’un problema social de primer ordre. L’Administració ho sap, però continua senyalant sectors econòmics i legislant erràticament.
Dit això, darrerament, l’Administració ha obert la porta a la col·laboració público-privada per a promoure habitatge i a la recuperació dels habitatges ocupats de la Sareb. Són propostes constructives i coherents, però clarament insuficients per absorbir el dèficit actual d’habitatge actual i la demanda futura.
Si no hi ha una política clara per a crear sòl finalista, per incentivar la promoció d’habitatge pública i privada, i no es dota de seguretat jurídica els propietaris d’immobles, la situació seguirà fent el seu camí. Justament el contrari del que es perseguia.
